Et veig, em mires

Un dels aspectes més extraordinaris de la fotografia és la seva capacitat per crear vincles entre éssers humans. Aquestes trobades, que de vegades cristal·litzen en un bon retrat, gairebé sempre exigeixen una relació prèvia. Una mirada a càmera pot ser circumstancial, però la naturalitat de la persona retratada sol néixer del temps i de la confiança.

Algunes creences afirmen que el fotògraf s’enduu l’ànima de les persones. En realitat, els bons retrats revelen alguna cosa de qui és davant de l’objectiu, però també de qui observa i prem el disparador. En la imatge definitiva, fotògraf i persona fotografiada mostren una part de la seva personalitat.

Hi ha molts mètodes per captar l’atenció de qui posa davant d’una lent, però el més efectiu consisteix a posar-se a la seva pell. Per a la persona retratada no hi ha res més incòmode que sentir-se observada. Per això, abans de prémer el disparador, el fotògraf ja hauria d’haver fet la veritable feina: practicar l’empatia, comunicar-se i dedicar temps a conèixer l’altre.

Només aleshores pot sorgir una mirada capaç d’anar més enllà de l’aspecte físic, de les poses convencionals i del fred i distant ull de vidre.